EL LLENGUATGE I LES LLENGÜES

DESCRIPCIÓ

El llenguatge és un mitjà o instrument de comunicació i és el més extens de tots els que posseïm. També és el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans perquè fa possibles el discurs abstracte i la parla desplaçada. Amb el llenguatge ordenem tant les experiències que tenim de l'entorn com les que s'originen en nosaltres mateixos. El llenguatge juga el paper en la constitució del pensament i més és el suport de la memòria. Finalment el llenguatge ens permet l'expressió lliure i interior i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos. tot ésser humà es comunica per mitjà d'una o altra llengua.
La humanitat té com a facultat innata el llenguatge, és a dir, un mitjà d'expressió i de comunicació que li és propi i que és diferent del que posseeixen els primats més desenvolupats. A més a més el llenguatge humà s'organitza en diferents nivels: discurs, oració, sintagma, morfema i fonema. 
Amb una llengua organitzem el nostre entorn. Tendim a agrupar els objectes per sintetitzar el llenguatge (per exemple: pi + roure = arbres). Per tant la comunicació és possible gràcies a l'organització i reducció que fem del món per mitjà del llenguatge. A més el llenguatge és el responsable que siguem capaços de pensar.

AMPLIACIÓ

Com ja he comentat anteriorment, el llenguatge és el mitjà de comunicació i d'expresió més extens que posseïm els èssers humans. 
Tenim dues formes de manifestar la comunicació entre nosaltres: per mitjà del canal oral i per mitjà del canal escrit.
Es poden comparar les situacions de comunicació oral i les escrites a fi d'identificar les característiques pròpies de cada grup i a més a més es poden comparar les característiques gramaticals (adecuació, coherència...) dels texts orals i escrits.
A continuació mostraré una taula on es pot veure clarament les diferencies contextuals de les dues formes de comuncar-se:

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
1. Canal auditiu. El receptor comprèn amb l’oïda.	1. Canal visual. El receptor comprèn amb els ulls.
2. El receptor percep successivament (un darrera l’altre)	2. El receptor percep simultaniament (tots a l’hora)
3. Comunicació espontània. L’emissor pot rectificar i ha d’entendre al moment.	3. Comunicació elaborada. L’emissor pot refer el text.
4. Comunicació immediata en el temps i en l’espai. És més ràpid i àgil.	4. Comunicació diferida en el temps i en l’espai.
5. Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles el temps que durin en l’aire.	5. Comunicació duradora. Les lletres es graven, poden tenir valor i testimoni durant el temps.
6. Utilitza els codis no-verbals: moviment del cos, veu...	6. Utilitza poc els codis no-verbals: la disposició de l’espai, el text, suport...
7. Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla. l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs. El llenguatge oral és negociable.	7. No hi ha interacció.
8. El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral és recolza: codis no-verbals, dixi...	8. El context és poc important. L’escrit és autònom del context.

La taula següent ens mostra les diferències textuals entre el canal oral i el canal escrit. 

	CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ	Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor. Ús freqüent de les varietats dialectals. Associat a temes gramaticals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius usos privats).	Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús freqüent de l’estandard. Associat a temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius. (usos públics).
COHERÈNCIA	-Selecció menys rigorosa de la informació (canvis de tema, repeticions…) -Més redundant. -Estructura del text oberta. -Estructures poc estereotipades.	-Selecció mol més rigorosa de la informació (informació rellevant exacta). -Menys redundant. -Estructura tancada. -Estructures estereotipades.
COHESIÓ	-Menys gramatical (pauses, entonacions…) -Utilització dels elements paralingüístics: canvis de ritme, velocitat, tons,etc. -Utilitza força  codis no-verbals: moviments oculars i corporals, gestos… -Freqüència alta de referències exofòriques (tu, jo, aquí, allà, etc.) Depèn de la situació.	-Més gramaticals (signes puntuació, sinónims…) -Utilització de pocs elements paralingüístics. Tipologies diverses (cursiva, negreta…) -Utilitza pocs codis no-verbals: distribució, espai text, esquemes… -Freqüència alta de referències endofòriques (ell, aquell, meu, alguns…) Depèn del text.
GRAMÀTICA. FONOLOGIA I GRAFIA.	Incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elsiions, etc.	Gairebé no incorpora aquestes formes.
GRAMÀTICA. MORFOLOGIA	Prefereix solucions poc formals: relatius simples (que), perfet perifràstic (vaig anar), combinacions pronoms (n’hi), etc.	També usa solucions formals: relatiu compost (el qual), perfet simple (anà), combinacions pronoms (li’n).
GRAMÀTICA: SINTÀXIS	-Tendència a usar estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus. -Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades. -L’ordre dels elements de l’oració és força variable. -El·lipsis freqüents.	-Ús freqüent d’estructures complexes i desenvolupades: oracions més llargues. -Absència gairebé absoluta. -Ordre més estable. -El·lipsis menys freqüent.
GRAMÀTICA: LÈXIC	-Prefereix lèxic no marcat formalment (de pressa, coses, etc) -Freqüència baixa de mots amb significats específics. -Accepta la repetició lèxica. -Ús de proformes i hiperònims en funció de mots jòquer: cosa, allò, fer… -Ús de tics lingüístics o mots paràsit: interjeccions o expressions Oh!, si? -Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament (vui dir, doncs…) -Ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes, refranys, etc.	-Tendència a usar lèxic marcat formalment (ràpidament, elements…) -Freqüència molt alta. -Tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims. -Tendència a usar els mots equivalents i precisos. -Absència dels mots paràsit. -Tendència a eliminar els mots crossa. -Ús molt escàs d’onomatopeies, refranys…

Per tant, l'escrit presenta un conjunt de característiques contextuals i textuals pròpies, diferents de l'oral. Les comunicacions escrites més corrents són substancialment diferents de les orals.

Però malgrat totes aquestes diferències, també podem trobar certa relació entre aquests dos canals. 
Antigament era molt més important l'escrit que l'oral i actualment l'oral és l'objecte únic dels seus estudis, mentre que l'escrit és un simple mitjà per transcriure la parla.
Podem trobar tres estatus diferents de l'escrit que ens pot ajudar a demostrar que l'escrit poseeix una autonomia respecte l'oral. 

1) L'escrt tradicional: on la gramàtica és ornomental i prescriptiva de l'escrit i la llengua es presenta monolística i neutra, refusant les diverses varietats dialectals i també els registres. També es proscriuen els usos més funcionals de la llengua i s'utilitzen textos descontextualitzats i menys freqüents com l'assaig o la redacció.

2) Codi segon: on l'oral és primordial i l'escrit se li subordina. Els estudis gramaticals estan basats en l'anàlisis de les oracions de l'oral. Els aprenents adquireixen el sistema fonològic i el llenguatge transaccional dels diàlegs.

3) L'escrit, llengua: on l'oral i l'escrit són dos codis diferents i autònoms. Es basa en els estudis de la gramàtica del discurs, que analitzen textos de la llengua amb els quals els alumnes aprenen a comunicar-se efectivament per oral i per escrit. 

Per una altra banda trobem les propietats del text: són les qualitats qe té un escrit quan actua eficaçment com a missatge real en una situació comunicativa. Quan un text compleix les 5 característiques (adequació, coherència, cohesió, correcció...) podem parlar d'un text significatiu, i quan no es compleix s'anomena no-text.

REFLEXIÓ

Per tant, el llenguatge és el mitjà de comunicació i d'expressió més extens que posseïm els èssers humans, és algo més que un mitjà de comunicació.